En l’actualitat, amb un món ple de xarxes socials i altres vies de comunicació, és molt fàcil trobar-se petites cròniques de diversos partits. No és complicat tampoc, que aquests resums tinguin com a eix principal una enumeració de totes aquelles coses en què s’ha millorat per acabar amb una autofelicitació per, per exemple, “haver perdut de 20 contra aquell mateix equip i ara haver guanyat de 30”. Més enllà de la necessitat o no de donar-li importància al resultat a determinades edats (no cal aprofundir gaire més en aquest tema), crec que s’ha d’anar amb compte en fer una anàlisi tan simple. “Recuperar” 50 punts a un equip en un marge tan curt de temps no és precisament una cosa de la qual presumir, ja que és probable que aquella millora es basi en una tàctica molt enfocada a la destrucció.

Reflexionem. Quina distància temporal pot haver, en promoció, entre dos partits amb el mateix equip? Dos mesos? Realment pensem que aquestes “virtuts”, assolides en poques setmanes, són tan complicades? Durant aquest període l’altre equip no ha treballat absolutament res? Potser caldria comprendre que, si un conjunt ha estat capaç de fer aquest salt en un període curt de temps, és perquè haurà agafat el camí més fàcil, el de la destrucció. Una drecera que s’aprofita d’unes edats on els nens i nenes no tenen encara la suficient qualitat per ser capaços de contrarestar, amb recursos ofensius, totes aquelles “trampes” defensives que molts equips de promoció plantegen.

I no és qüestió de ser puristes i negar la importància d’aconseguir jugadors complets en totes les parcel·les de joc. Però no hem d’oblidar que, com a entrenadors, serem responsables del grup durant un parell d’anys però que la vida esportiva d’aquests mateixos jugadors i jugadores s’allargarà molt més. En definitiva, no estem en l’obligació d’ensenyar TOT el bàsquet en pocs mesos i hem de tenir clar que, segons les edats, hi haurà ensenyaments que seran molt més idonis que d’altres per als nostres esportistes.

Cap mestre d’escola, per exemple, perdria el temps intentant explicar equacions de primer grau a nens de segon de primària. Per què en el bàsquet intentem assolir tantes coses? M’atreviria a dir que el principal problema del bàsquet de formació actual és precisament aquest, entrenadors amb un ego desmesurat que intenten demostrar, davant jugadors, pares i altres tècnics, que les seves aptituds són molt amples i que cal que aquests coneixements arribin als petits. Per què aquesta pressa? De la mateixa forma que tots tenim clar que els jugadors es formen amb el pas dels anys, hem de tenir clar que la nostra feina no ha de tenir una recompensa a curt termini. Mai, absolutament mai. La nostra recompensa, la nostra nota, la sabrem al cap d’uns quants anys, quan aquests nens i nenes estiguin en categories júniors o sèniors. I aquesta nota serà compartida amb molts altres entrenadors que hauran posat el seu granet de sorra.

Construir sempre és més difícil que destruir, en qualsevol àmbit de la vida. I el bàsquet no havia de ser una excepció. Es necessita molta paciència, moltes hores i molts entrenaments per tenir jugadors capaços de crear. I la veritat, un té la sensació que no en calen tantes per destruir. I sí, és més complicat, els resultats no són tan visibles a curt termini i potser el reconeixement triga més a arribar. Però… i si amb això estem construint uns pilars forts sobre els quals construir millors jugadors? No és aquest el millor premi?

Andrés Rubio

Comparteix!

Leave Comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada