Existeix un millor engranatge que infància i bàsquet? Per moltes combinacions que penso, no en trobo cap de millor. Ser entrenadora és una magnífica forma de gaudir del bàsquet que se m’ha presentat fa relativament poc a la meva vida però, que tan de bo, duri molts anys més.

Pensava que ser entrenadora en edats primerenques era ensenyar a botar, a passar i a llençar. En definitiva, ensenyar gestos tècnics per fer millorar als nostres jugadors i que fossin competents dins de la pista. Un cop allà, davant de tots ells, te n’adones que no importa tant el què aprendre, sinó el com. Hi ha un punt essencial en tot això: la passió pel bàsquet. Aquella passió que els entrenadors hem de transmetre als nostres jugadors, tinguin l’edat que tinguin.

Quan són petits, tot just acaben de començar a descobrir què és el bàsquet. Cada dia que passa és una nova i única experiència, una nova oportunitat per fer-los veure la grandesa d’aquest esport i anar destapant tots els valors que s’amaguen darrere seu. Unes temporades caracteritzades per la il·lusió, pels nervis, per les “primeres vegades”, pels plors i pels riures.

Arriben als entrenaments amb els ulls brillants, amb ganes de menjar-se el món, et pregunten si aprendrem a fer esmaixades en aquella mateixa sessió, que què poden fer per jugar a la NBA, i estrenar bambes o fer un nou exercici és motiu d’èxtasis. Les sessions són impredictibles, per molta planificació que preparem, sempre hi ha imprevistos i oportunitats per improvisar. L’entrenador és la màxima figura per a ells, un referent adult i perfecte del qual cal aprendre. Però, veritablement és així? Està clar que no, ells són els únics protagonistes, nosaltres, simples aprenents. Sense ells, no seriem res.

No perdem mai les ganes d’entrenar als més menuts, dediquem-li somriures, bromes, exercicis motivadors i siguem un bon exemple a seguir. Comencem a treballar una base sòlida en valors, on la perseverança, l’esforç, la superació i la satisfacció personal siguin els quatre pilars sòlids, i on el treball en equip comenci a agafar forma d’eix vertebrador en la nostra construcció.

Deixem-nos hipnotitzar pel seu bàsquet, per les seves reaccions, per les seves manies i per les seves constants millores. Aprofitem que tenim al costat petites personetes amb el cor obert al bàsquet i a tot allò que els vulguem ensenyar.

Siguem aquell entrenador que tots recordem, aquell entrenador que cada entrenament i partit convertia el bàsquet en màgia.

Ana Hernández

Comparteix!

Leave Comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada