JA SOM AQUÍ

Ja som aquí. A punt d’entrar a pista, amb les cistelles impacients, les pilotes preparades, el xiulet ben afinat i les línies ben marcades. Primers passos, sentint com els nostres peus floten sobre la pista. Tots aquells que estimeu el bàsquet, ja sabeu de què parlo.

Ja som aquí, preparats per rebre els jugadors. Amb noves cares a l’equip i també a la grada. Amb nous noms, noves normes, noves experiències. Tot preparat per sumar junts.

Ja som aquí, per donar importància a tot allò que realment importa. Per veure com se saluden entre abraçades i riures després de dos mesos. Per admirar el nou canvi de mà que aquella jugadora del teu equip s’ha passat tot l’estiu practicant i que, per fi, te’l pot ensenyar. Per al·lucinar amb les vambes noves d’aquell altre jugador, que t’assegura que corren més que la resta; aquelles que l’acompanyaran a cada salt, cada cursa i cada caiguda. Per veure com ha crescut aquella jugadora i què moreno està aquell que ve corrents per allà al fons. Per notar com hi ha pares més nerviosos que els seus fills. Per escoltar el bot de totes les pilotes botant alhora i per escoltar, enmig d’un silenci, la pilota entrant a la cistella. Tots aquells que estimeu el basquet, també sabeu de quin soroll parlo.

Ja som aquí, esperant el xiulet que marqui l’inici de partit. I un cop soni, tot estarà en marxa.

Un nou viatge que comença avui. Un viatge que porta la maleta carregada de somriures, i els somriures carregats de reptes. No sabem si el camí serà llaner, si ens haurem de pujar a una muntanya russa, si haurem de construir una escala o si haurem de canviar de direcció a mig camí. Sigui com sigui, no penseu en la meta, gaudiu d’aquests primers instants i deixeu-vos hipnotitzar pel viatge que fareu junts. Ja som aquí, som-hi!

Ana Hernández

LES VERITABLES ELECCIONS

Sens dubte, aquesta setmana està marcada socialment per les Eleccions Generals del diumenge. El tan ansiat i repetitiu 26J.

Però aquest final de mes també és època d’eleccions basquetbolístiques. Tots els amants del bàsquet tenim decisions a prendre aquests dies.

Estrelles del bàsquet que cada cop brillen amb més força i que, a poc a poc, van creant la seva pròpia història. I no, no m’estic referint a la final de l’NBA. Em refereixo a vosaltres i a tots i cadascun dels vostres jugadors. A la majoria de clubs és el moment de començar la nova temporada i tots vosaltres teniu molt a dir aquests dies.

Els més petits han de pensar en quin equip volen jugar, de quina manera volen formar part del grup, que faran per impressionar a l’entrenador i com aconseguiran fer-se amic dels seus companys. Per sort, ells ho fan fàcil, amb la seva innocència i espontaneïtat molts cops és suficient. Però si tot just ara comencen l’aventura del bàsquet, hauran de passar per un gran moment que probablement els porti més d’un mal de cap, escollir el dorsal que els acompanyarà cada cop que surtin a la pista, aquell que serà només seu dins de l’equip i que serà l’estrella que els ajudarà a brillar. Així que, no sóc ningú per obligar-vos a res, però us demano que li doneu la importància que mereix a aquest moment; que penseu en què ha significat el vostre número per a vosaltres, i que els vostres jugadors siguin feliços amb l’elecció que prenguin. I per a molts d’ells, l’inici de la temporada anirà acompanyat de les seves primeres bambes de bàsquet, aquelles que només posant-te-les et fan volar més que ningú i córrer més ràpid que en somnis.

I els entrenadors, eleccions complicades, a vegades… tancar etapes, acomiadar-se dels jugadors i les famílies del grup, planificar la nova temporada, decidir el nivell de joc del grup, confiar en altres entrenadors per crear un bon equip tècnic… moltes coses importants per decidir en poc temps.

Però sabeu què? Que la vostra elecció serà la correcta perquè serà una elecció feta amb el cor, on no hi haurà urnes, ni tampoc paperetes. Però què més dóna? Els guanyadors seran els nostres equips i no ens caldrà enfrontar-nos en baralles absurdes per aconseguir el poder. El poder és nostre des del moment que formem part del bàsquet. Un poder apreciat per tots nosaltres, un poder que només els que som aquí sabem el valuós que arriba a ser. Teniu moltes paperetes imaginàries per escollir el futur del vostre equip i per crear la vostra temporada perfecta. I sí, són diferents entre elles, tenen incerteses i dubtes que només amb el pas dels mesos i amb el bon treball s’aniran resolent. Però fixeu-vos-hi bé, totes elles tenen alguna cosa en comú: totes tenen impregnades gotes d’il·lusió i aquell punt de nerviosisme previ quan alguna cosa gran està a punt d’arribar…

Sort, molta sort en les vostres eleccions i que guanyi el bon bàsquet!

Ana Hernández


CONSTRUIR

En l’actualitat, amb un món ple de xarxes socials i altres vies de comunicació, és molt fàcil trobar-se petites cròniques de diversos partits. No és complicat tampoc, que aquests resums tinguin com a eix principal una enumeració de totes aquelles coses en què s’ha millorat per acabar amb una autofelicitació per, per exemple, “haver perdut de 20 contra aquell mateix equip i ara haver guanyat de 30”. Més enllà de la necessitat o no de donar-li importància al resultat a determinades edats (no cal aprofundir gaire més en aquest tema), crec que s’ha d’anar amb compte en fer una anàlisi tan simple. “Recuperar” 50 punts a un equip en un marge tan curt de temps no és precisament una cosa de la qual presumir, ja que és probable que aquella millora es basi en una tàctica molt enfocada a la destrucció.

Reflexionem. Quina distància temporal pot haver, en promoció, entre dos partits amb el mateix equip? Dos mesos? Realment pensem que aquestes “virtuts”, assolides en poques setmanes, són tan complicades? Durant aquest període l’altre equip no ha treballat absolutament res? Potser caldria comprendre que, si un conjunt ha estat capaç de fer aquest salt en un període curt de temps, és perquè haurà agafat el camí més fàcil, el de la destrucció. Una drecera que s’aprofita d’unes edats on els nens i nenes no tenen encara la suficient qualitat per ser capaços de contrarestar, amb recursos ofensius, totes aquelles “trampes” defensives que molts equips de promoció plantegen.

I no és qüestió de ser puristes i negar la importància d’aconseguir jugadors complets en totes les parcel·les de joc. Però no hem d’oblidar que, com a entrenadors, serem responsables del grup durant un parell d’anys però que la vida esportiva d’aquests mateixos jugadors i jugadores s’allargarà molt més. En definitiva, no estem en l’obligació d’ensenyar TOT el bàsquet en pocs mesos i hem de tenir clar que, segons les edats, hi haurà ensenyaments que seran molt més idonis que d’altres per als nostres esportistes.

Cap mestre d’escola, per exemple, perdria el temps intentant explicar equacions de primer grau a nens de segon de primària. Per què en el bàsquet intentem assolir tantes coses? M’atreviria a dir que el principal problema del bàsquet de formació actual és precisament aquest, entrenadors amb un ego desmesurat que intenten demostrar, davant jugadors, pares i altres tècnics, que les seves aptituds són molt amples i que cal que aquests coneixements arribin als petits. Per què aquesta pressa? De la mateixa forma que tots tenim clar que els jugadors es formen amb el pas dels anys, hem de tenir clar que la nostra feina no ha de tenir una recompensa a curt termini. Mai, absolutament mai. La nostra recompensa, la nostra nota, la sabrem al cap d’uns quants anys, quan aquests nens i nenes estiguin en categories júniors o sèniors. I aquesta nota serà compartida amb molts altres entrenadors que hauran posat el seu granet de sorra.

Construir sempre és més difícil que destruir, en qualsevol àmbit de la vida. I el bàsquet no havia de ser una excepció. Es necessita molta paciència, moltes hores i molts entrenaments per tenir jugadors capaços de crear. I la veritat, un té la sensació que no en calen tantes per destruir. I sí, és més complicat, els resultats no són tan visibles a curt termini i potser el reconeixement triga més a arribar. Però… i si amb això estem construint uns pilars forts sobre els quals construir millors jugadors? No és aquest el millor premi?

Andrés Rubio


CONVERTIR EL BÀSQUET EN MÀGIA

Existeix un millor engranatge que infància i bàsquet? Per moltes combinacions que penso, no en trobo cap de millor. Ser entrenadora és una magnífica forma de gaudir del bàsquet que se m’ha presentat fa relativament poc a la meva vida però, que tant de bo, duri molts anys més.

Pensava que ser entrenadora en edats primerenques era ensenyar a botar, a passar i a llençar. En definitiva, ensenyar gestos tècnics per fer millorar als nostres jugadors i que fossin competents dins de la pista. Un cop allà, davant de tots ells, te n’adones que no importa tant el què aprendre, sinó el com. Hi ha un punt essencial en tot això: la passió pel bàsquet. Aquella passió que els entrenadors hem de transmetre als nostres jugadors, tinguin l’edat que tinguin.

Quan són petits, tot just acaben de començar a descobrir què és el bàsquet. Cada dia que passa és una nova i única experiència, una nova oportunitat per fer-los veure la grandesa d’aquest esport i anar destapant tots els valors que s’amaguen darrere seu. Unes temporades caracteritzades per la il·lusió, pels nervis, per les “primeres vegades”, pels plors i pels riures.

Arriben als entrenaments amb els ulls brillants, amb ganes de menjar-se el món, et pregunten si aprendrem a fer esmaixades en aquella mateixa sessió, que què poden fer per jugar a la NBA, i estrenar bambes o fer un nou exercici és motiu d’èxtasis. Les sessions són impredictibles, per molta planificació que preparem, sempre hi ha imprevistos i oportunitats per improvisar. L’entrenador és la màxima figura per a ells, un referent adult i perfecte del qual cal aprendre. Però, veritablement és així? Està clar que no, ells són els únics protagonistes, nosaltres, simples aprenents. Sense ells, no seríem res.

No perdem mai les ganes d’entrenar als més menuts, dediquem-li somriures, bromes, exercicis motivadors i siguem un bon exemple a seguir. Comencem a treballar una base sòlida en valors, on la perseverança, l’esforç, la superació i la satisfacció personal siguin els quatre pilars sòlids, i on el treball en equip comenci a agafar forma d’eix vertebrador en la nostra construcció.

Deixem-nos hipnotitzar pel seu bàsquet, per les seves reaccions, per les seves manies i per les seves constants millores. Aprofitem que tenim al costat petites personetes amb el cor obert al bàsquet i a tot allò que els vulguem ensenyar.

Siguem aquell entrenador que tots recordem, aquell entrenador que cada entrenament i partit convertia el bàsquet en màgia.

Ana Hernández


ALTRES ARTICLES D’INTERÈS

Article “Disseny d’exercicis en categories de formació” de Joan Cortés